El conflicte lingüístic entre el castellanisme imperial mesetari i el resistencialisme lingüístic però també el conflicte lingüístic entre els puristes noucentistes i els lingüístes populars que al País Valencià sempre acaba per caure del costat de la mantega fusteriana. L'aparició de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va ser la gran possibilitat d'entrar a un spa lingüístic. Però cada valencià sembla portar un filòleg i especialment els que entren en política el tenen. No s'entén que el manual d'estil d'Apunt Mèdia puga diferir tant de les recomanacions o la gramàtica de l'AVL ni tampoc la llengua que s'ensenya a classe, ni la llengua que parlen els polítics, ni la llengua que usa la mateixa Conselleria d'Educació. L'esforç que ha fet l'AVL per identificar i posar en valor les moltes formes valencianes que aporten diversitat a la comunitat lingüística valenciano-catalana és un pas molt important per afirmar la identitat pròpia, generar autoestima, aproximar els models lingüistics intel·lectual i emotiu, fugir del valencià de plàstic, eliminar restriccions d'agenda, permeabilitzar l'ús amb formes més senzilles i reduir l'ultraortografisme. En definitiva, desconflicualitzar un poc el valencià fins arribar al no conflicte que moltes persones que hem internalitzat. Conèixer un mínim de dos llengües és ja imprescindible i ajuda a aprendre unes altres.
El (País) valencià serà d'esquerres o no serà. El parèntesi és important. Si el valencià és un argot ideològic tenim un problema. La pressió ideològica sobre el valencià és creixent. I no sols amb el vector que penses (la dreta castellana que no el gasta) sinó també per la part d'aquelles persones que diuen estimar-la. L'exemple més complex i més recent és el "Benvingudes" que figura a l'entrada de la ciutat de València per advertir de la necessitat d'anar a 30 km/h. És evident per a qualsevol persona a mínims coneixements lingüístics que en valencià el femení és el gènere marcat que inclou només a les dones. Per tant, en eixe cartell no es fa un ús informatiu del llenguatge sinó un ús ideològic. El problema és que hi ha un ús ideològic del valencià i això suposa un doble pes ideològic per part de l'esquerra: l'identitari i el feminista. És massa pes ideològic sobre una llengua en situació feble. Si recordem també la pancarta de la vaga feminista del 8M en trobarem un altre bon exemple freqüent en l'ús del valencià com a argot ideològic: el calc del castellà, és a dir, la traslació-traducció del castellà de manera directa o l'efecte traslator. Recorde almenys dos exemples d'este ús. El mencionat de l'últim 8M era "Front la barbàrie" (busca el calc sintàctic i la falta) i també recorde un altre mític a Sagunt que va ser el "Basta ja" (en lloc de "Prou") que sent acceptable normativament no deixa de ser un ús estrany entre valencianoparlants. Una llengua "normal" és una llengua per a tots (dretes i esquerres). Posar molta pressió a una llengua per una part ideològica genera barreres d'entrada massa altes. Especialment si les acompanyem de les següents.
El concepte de valencià de plàstic fa temps que el gaste sense massa èxit però recentment he vist com alguns mems valencians (joves entre 15 i 25 anys) distingeixen entre el valencià de poble i el valencià de classe o normatiu. Jo aniria més enllà: existeix el valencià de plàstic. El valencià de plàstic és un valencià que pràcticament no parla ningú, és un registre que només s'escolta en algun mitjà obsessionat amb l'ús d'un estàndar oral i escrit. És profundament anormal a nivell lingüístic que tots els personatges d'una sèrie parlen de la mateixa manera que un locutor/a de televisió. No és possible que una dona major que no ha estudiat o un ionki que dorm i trapitxa per la capital parlen com si foren professors de valencià. El valencià no té un registre urbà consolidat i tampoc té una proposta digna per a la ficció. En la ficció la versemblança és determinant i per tant els usos lingüístics també. Es tracta de tindre algun tipus d'accent, expressions urbanes o rurals, alguna flexibilitat en els usos lingüístics, col·loquialismes constants. Com a exemple més recent podem posar la comunitat Valentuber. Els i les youtubers en valencià han hagut d'afrontar la decisió de quin valencià usen: el que coneixen de les aules? o el que parlarien amb els amics? Caldria que reflexionarem sobre eixe GAP. Per què hi ha tanta distància entre el valencià de les aules i els mitjans i el valencià del carrer quan portem 40 anys d'ensenyament en valencià? Si penses que qui ha de fer l'esforç d'acostar-se a un valencià ideal dissenyat en un laboratori és el poble parlant potser tinguem un problema. I el factor temps indica que no estem per a molts dubtes. La competència lingüística (saber parlar, entendre o escriure) continua pujant i l'ús social continua baixant. Mireu a vore si les barreres d'entrada i permanència són massa altes o els beneficis massa baixos. Potser les dos coses.
El valencià-racionalista. Per als qui ara mateixa no parlen valencià segurament veuen la llengua com una assignatura i una cosa de polítics i els seus mitjans de comunicació. El valencià està massa vinculat amb la racionalitat i molt poc amb les emocions. Està clar que aquells que creixen en ambients de majòria valencianoparlant no entendran el que vull dir però en zones urbanes no tens un crush en valencià, no es folla en valencià, no rius en valencià, no insultes en valencià perquè qui parla en valencià sempre és molt educat, no es menja en valencià, no es balla en valencià (afortundament sí que es canta) no es juga al futbol en valencià, no t'emborratxes en valencià, no jugues a videojocs, no vas de compres en valencià. Gran part del problema rau en el fet que el valencià pertany a l'àmbit de la intel·lectualitat i no a l'àmbit de les emocions. I la militància lingüística intenta resoldre-ho amb algunes mínimes iniciatives. La música ha sigut un pas importantíssim però ja estem tardant d'intentar situar-nos en el món gamer, en el món dels tutorials, en el món influencer, en els esports i la ficció identificativa, pròxima i generadora d'emocions. L'Alqueria Blanca i la Taula Esportiva, Miss Tagless o el Renao, Xavi Castillo o David Albelda han fet i poden fer molt per l'ús social de la llengüa. El valencià ha de ser més intuïtiu.
Si eres nouparlant allunya't dels ultraortodoxos. Tots tenim un amic que no pot evitar dir-te que falta un accent, que els diacrítics no es gasten així, que no poses bé els febles i que no es pot compartir l'incoatiu acabat en -eix i en -ix. Si escrius en castellà les teues faltes passaran inadvertides però si escrius en valencià sempre hi ha un fracontirador preparat per a disparar. Sempre tindràs algú que remarcarà la teua ignorància. Algú que dirà que la "o" que has fet no és suficientment oberta o que apitxar és d'ignorants. La pressió ortogràfica del valencià és excessiva. No parlaré de simplificar la normativa, plena d'excepcions, com si els parlants portàrem un acadèmic dins del cap, però sí d'alleugerir el pes de la vigilància lingüística. A tall d'exemple, eixa despreocupació ortogràfica ajudaria molt en l'ús del valencià en àmbits digitals especialment xarxes socials com whatsapp i Facebook o Instagram. Ante todo mucha calma.
El resistencialisme lingüístic. Anem arribant al final de com amb bones intencions es pot crear un perímetre de foc al voltant d'una llengua. El resistencialisme lingüístic és antic. Ja diu la cançó del Tio Canya que el tio està content perquè els besnets molt joves "mai parlen en castellà" com si això fóra possible o com si fora desitjable. La síndrome del Àlamo perjudica molt al valencià. Parlar o morir no sembla una bona dicotomia. El valencià conviu de manera natural (amb els conflictes naturals) amb el castellà. Una part del monolingüisme resistencialista prestigia l'ús d'una sola llengua com un símbol de puresa (ètnica?). És un fenómen minoritari en quantitat però certament important en qualitat que hauria d'abordar algun tipus de procés d'obertura gojosa incloent castellà i anglés dins de la seua activitat. Probablement qui millor ha encetat eixe camí (multilingüisme) i amb més èxit ha sigut l'associació cívica Tirant lo Blanc però altres comunitats ideològiques també haurien de caminar pel mateix camí. Estem parlant de pràxi de bilingüísme passiu (acceptar que no ha d'exisitir una identitat lingüística perquè puga existir una igualtat lingüística. Explicat d'una altra manera que no cal que dos persones parlen la mateixa llengüa per arribar a establir una comunicació fluïda i significativa. Però també i molt especialment accedir a coneixement ampliat en altres llengües sense restriccions ni prejudicis.
En relació amb les restriccions i els prejudicis apareix el concepte de limitació temàtica. Per dir-ho d'una manera directa usar una llengua no hauria de limitar el tema del que es vol parlar. En canvi en valencià no es pot parlar de determinats temes per la pressió ideològica que patix. Escriure en valencià limita la posició de manera directa i indirecta. La visió de les persones que escriuren i lligen en valencià sol tindre un biaix d'esquerres o progressista. Per tant, si la teua visió o comentari té un biaix conservador està condemnat a la invisbilitat. Aquells que són conservadors no el llegiran perquè està en valencià i aquells que el llegiran en valencià el desconsideraran perquè és conservador. Atenció perquè és només un exemple i no una regla general. Un altre exemple, la defensa de la biologia i el cientificisme i per tant qüestionar les tesis culturalistes neofeministes és un dogma dificil d'abandonar des del valencià perquè el feminisme ha colonitzat l'ús de la llengua. Un altre exemple seria intentar argumentar en valencià contra un impost turístic o contra la turismefòbia. Estàs condemnat a la ignorància o a la intolerància virtual. En valencià s'hauria de poder parlar de tot però hi ha mecanismes d'autocensura i heterocensura que dificulten l'aparició d'un moviment valencianòfil conservador o simplement crític. És realment complicat.
És interessant notar que en un anàlisi DAFO (Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats) aplicat al context lingüístic del valencià, l'apropiació de les formes "oficials" i "populars" del valencià podria ser una oportunitat significativa. Aquesta oportunitat es refereix a la possibilitat de propiciar un canvi de model lingüístic que acosti dues variants aparentment diferents del valencià: el valencià "oficial" utilitzat en documents formals i el valencià "popular" que es troba en la comunicació informal, com ara en les xarxes socials i els mitjans de comunicació.
Aquesta aproximació té diversos avantatges potencials:
1. **Ampliació de l'abast**: Mitjançant aquesta aproximació, es podria ampliar l'abast del valencià "oficial" perquè inclogués elements del valencià "popular" que reflecteixen millor com la gent s'expressa de manera quotidiana. Això faria que la llengua oficial sigui més rellevant i útil en diverses situacions i àmbits socials.
2. **Connexió amb les noves generacions**: Les formes més populars del valencià, com les que es troben en les xarxes socials i altres mitjans de comunicació moderns, són les preferides per moltes noves generacions. Propiciar aquest canvi podria captar l'atenció d'aquestes generacions i mantenir-les més connectades amb la seva pròpia llengua.
3. **Fomentar la inclusió**: Integrar elements del valencià "popular" en la comunicació oficial pot millorar la inclusió de totes les persones que utilitzen aquestes formes en la seva vida diària. Això podria ajudar a reduir la percepció de barreres entre les formes oficials i populars de la llengua.
4. **Flexibilitat i adaptabilitat**: Les llengües són entitats vives que canvien amb el temps. Aquest enfocament permetria que el valencià continuï evolucionant i adaptant-se als nous contextos i formes de comunicació emergents.
5. Preservació de la identitat: Malgrat la inclusió d'elements populars, aquest enfocament podria contribuir a la preservació de la identitat lingüística valenciana. Les arrels i la riquesa del valencià es mantindrien mentre es reconeixerien les formes actuals d'ús de la llengua.
Per aconseguir aquesta aproximació, seria necessari treballar en col·laboració amb lingüistes, educadors, mitjans de comunicació i altres stakeholders per desenvolupar guies i recursos que permetin la integració coherent de les dues variants. A més, la consciència pública i l'educació sobre la importància de mantenir la diversitat lingüística jugaria un paper essencial en l'èxit d'aquest canvi de model.
En resum, la proposta d'apropar el valencià "oficial" i el valencià "popular" mitjançant un canvi de model lingüístic podria ser una oportunitat emocionant dins d'un anàlisi DAFO, amb el potencial de reforçar la vitalitat i la rellevància del valencià en la societat contemporània.
"Compartir i cooperar: El futur de la llengua compartida" analitza el model escandinau de l'èxit de les sèries escandinaues en el mercat internacional, amb un enfocament especial en l'anglosaxó. La Universitat d'Aarhus va iniciar un estudi per entendre l'èxit de les sèries daneses a nivell internacional. Aquest article examina el cas de sèries com "Trapped" i "Follow the money", que han assolit èxit internacional, i l'èxit general del "Nordic noir".
L'èxit de les sèries escandinaves es deu a diversos factors, incloent l'imaginari nòrdic i l'atractiu de les dones protagonistes i els paisatges nòrdics. Aquesta presència en el panorama audiovisual ha sorgit d'un boom literari que va crear una audiència atenta i ha generat singularitat en els continguts. Tot i la petita població i pressuposts dels països escandinaus, les seves produccions es situen millor al mercat internacional que altres països més grans.
L'estudi de la Universitat d'Aarhus es basa en quatre qüestions principals:
1. Com considerar les sèries daneses com una marca internacional?
2. Què fa que les sèries daneses viatgin a nivell transnacional?
3. Com són interpretades i valorades les sèries daneses en audiències internacionals?
4. Com les sèries de nacions petites desafien el complexe de centre-perifèria a la indústria i cultura globals?
El concepte de "travel" es basa en l'exportació, adaptació i posicionament en el mercat internacional. El "production value" equilibra els interessos del mercat i l'estètica. "To develop transnational media studies" canvia la perspectiva perifèria-centralitat. "English as the language of the advantage" destaca la importància de l'anglès, amb l'exotisme lingüístic com a avantatge.
Aquest enfocament pot ser aplicat a la indústria espanyola i mediterrània, considerant la flexibilitat en els continguts, l'equilibri entre venda i protecció, l'anàlisi externa i l'aprovechament de la diversitat lingüística.
En resum, l'article explora el model d'èxit de les sèries escandinaues a nivell internacional i destaca com les indústries lingüístiques poden millorar mitjançant la gestió eficaç i la adaptació als mercats globals.